Tot i que ens costi, hem d'aceptar als fills tal i com són i no per allò que desitgem que siguin. Si aconseguim actuar d'aquesta manera aconseguirem un sentiment de seguretat en ells. L'amor als fills ha de ser incondicional, d'aquesta manera l'ambient on es desenvolupi el seu caràcter serà propici i tindrà una bona actitud mental davant la vida. No val allò de: .... jo t'estimo, però si,.....
Un fill que se sent acceptat s'aproparà a nosaltres per tal de buscar recolzament quan ho necessiti, quan vulgui aprendre a resoldre problemes,... Estarà més disposat a assumir riscos, a canviar situacions negatives, a aprendre del fracàs i sabrà desenvolupar-se amb optimisme. Amb aixó, no estic dient que no es posin límits!! al contrari, penso que són necessaris per al seu bon desenvolupament.
Moltes vegades actuem de manera contradictòria, diem als nostres fills "estudia" quan pensem que no ho farà. Fins i tot ens atrevim a dir: ... així no aprovaràs, estàs tot el dia davant de la tele... sobretot ara en aquesta època de vacances que costa tant fer les activitats dels diferents quaderns d'estiu. Sense adonar-nos estem col.laborant a què el fill acompleixi el que pensem.
El que els pares i mares esperem dels fills tendeix a complir-se. Per tant, necessitem tenir expectatives constructives que permetin treure el més brillant d'ells mateixos i deixar de banda tot el que sigui negatiu. No és el mateix dir: la propera vegada segur que et surt fantàstic, a dir, veus, no t'ha sortit perquè no has practicat prou.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada